Anàlisi: Escape Dead Island

L’editora Deep Silver segueix ampliant l’univers de terror de Dead Island amb un spin-off que s’aparta del rol i l’acció en primera persona de les primeres iteracions de la franquícia creada per Techland i que serà aviat expandida per Yager Development. Ara és l’estudi de desenvolupament independent suec Fatshark l’encarregat de dur-nos a una nova illa de l’arxipèlag de Banoi, Narapela, també infestada de zombis, i signar una aventura de misteri i supervivència que no té complexes a l’hora d’integrar mecàniques ben diverses que fan de la seva jugabilitat una amalgama de sigil, hack’n slash, joc de trets en tercera persona i exploració. Una mescla no particularment reeixida des d’un punt de vista purament tècnic però que, sorprenentment, aconsegueix entretenir amb prou eficàcia el jugador, sobretot gràcies al seu argument.

Versió analitzada: Xbox 360 Gènere: Aventura d’exploració i supervivència Desenvolupat per: Fatshark Editat per: Deep Silver Distribuït per: Koch Media També disponible a: Windows PC, PlayStation 3 PEGI: 18.

JOAN-ALBERT ROS | Barcelona

Deixem-ho clar des del principi: Escape Dead Island no és, precisament, allò que entenem en principi per un gran joc, ni de bon tros. Vindria a ser un monstre de Frankenstein: hi ha tot de peces de procedència diversa engalavernades amb certa homogeneïtat, però se n’endevinen les costures. Hi trobem aspectes d’exploració i cerca de tresors que semblen importats d’Uncharted. També batusses constants basades en colpejar i destrossar zombis a la manera de Dead Rising –tot i que amb un arsenal menor i menys imaginatiu. Hi ha diversitat de morts vivents en forma de caps de final de fase que acaben incorporant-se a l’exèrcit zombi com a soldats regulars, una mica com a Left 4 Dead.

En algunes fases ens cal recórrer a l’acció encoberta i el sigil, com si fóssim dins un joc de Hitman. I fins i tot hi ha un efecte de càmera lenta quan encertem la testa dels enemics amb algun tret, cosa que sembla extreta en certa manera el temps-bala de Max Payne. El joc recorda, tant pel seu gènere com per la seva aparença, alguns títols recents de l’estudi de Goichi Suda, Grasshopper Manufacture, com Lollipop Chainsaw o Killer Is Dead… però els seus estàndards de producció són sensiblement inferiors.

Si Escape Dead Island aconsegueix el seu propòsit lúdic, però, és perquè la recepta inclou, d’una banda, ingredients comuns però prou saborosos i, de l’altra, un element força original, el guió d’Anne Toole (guanyadora d’un premi Emmy, especialitzada en videojocs, websèries, sèries de televisió i còmics i nominada pel seu treball a The Witcher de CD Projekt).

La trama (amb un punt de partida relacionat amb l’espionatge, continua amb investigacions periodístiques d’intrigues relacionades amb la recerca mèdica i farmacèutica i evoluciona per paisatges onírics vers un relat de ciència-ficció entre el control mental i la follia), juga amb la percepció del protagonista, però també amb la del jugador (hi ha alguna troballa en aquest sentit, que condiciona notablement el control però sobre la que no direm res per tal d’evitar d’esgarriar cap sorpresa), i planteja constantment interrogants que no es resolen de forma gens convencional i que ocasionen girs que desconcerten cada cop més, fins que desemboquen en un desenllaç que fa que ens demanem el perquè de tot el que ha passat durant l’aventura. En aquest sentit, el joc recorda pel·lícules com Secret Window, de David Koepp, o Memento, de Christopher Nolan, també videojocs com Spec Ops: The Line o la sèrie Dead Space.

El protagonista de Dead Island, Cliff Calo, és un estudiant de periodisme entestat a demostrar la seva vàlua al seu pare, responsable d’un potent conglomerat comunicatiu. Per això s’embarcarà amb dos amics i companys d’universitat, Devan Mavropani, un dibuixant d’historietes i fotògraf, i Linda Waterson, videocàmera i editora de vídeos, en un viatge per escatir qui o què ha desencadenat el brot zombi a Banoi.

A Narapela apareixeran altres actors, com una agent encoberta de les agències d’intel·ligència militar del govern xinès –es tracta de Xian Mei, un dels personatges jugables del primer Dead Island–, l’administrador dels laboratoris de l’illa, Aaron Welles, que ha mutat monstruosament a causa dels efectes d’una vacuna experimental contra el virus zombi, i Faith Kimball, una immunòloga que treballa als laboratoris de l’illa.

En realitat, Escape Dead Island té poc a veure amb allò que hem vist als jocs de la sèrie principal, més enllà de la referència a l’esclat de l’epidèmia a Banoi i a la intenció dels protagonistes de trobar-ne l’origen. A banda dels zombis, pel que fa a la jugabilitat original de la saga només trobarem alguna picada d’ullet, com la ubicació de les armes que anirem trobant, sempre col·locades en bancs de treball, l’indret on als anteriors Dead Island milloràvem i personalitzàvem les nostres eines ofensives.

És precisament per aquesta diferenciació en el plantejament que el joc evita de caure en les reiteracions que poden haver incorregut els altres episodis i aporta quelcom de totalment nou a la llicència, que potser no agradarà necessàriament als seus seguidors però que també pot interessar-los com a exercici separat de la línia principal –tot i certa vinculació amb els fets de Dead Island 2– o que pot dur jugadors que fins ara no s’havien interessat pels Dead Island. Tot això, per descomptat, si uns i altres es decideixen a anar més enllà de les mancances del joc.

Per la necessitat argumental de recollir proves, haurem de documentar gràficament amb una càmera un bon nombre d’ubicacions, pistes, objectes, rastres i dependències. Alhora, els tresors amagats ens mantindran ocupats rebuscat i fins i tot obligaran rejugar el joc als completistes. Una segona ronda que, a més, té una justificació argumental. Com era previsible en un Dead Island, trobem un entorn paradisíac i combats cos a cos d’allò més sanguinari, amb una intensitat hemoglobínica intensificada per uns gràfics que substitueixen el realisme dels jocs anteriors per uns gràfics caricaturescos de tons saturats.

La intel·ligència artificial dels nostres oponents no és cap prodigi, però en trobarem de diverses menes, cadascuna actuarà d’una forma característica i resultaran especialment perillosos quan se’ns abraonin uns quants al damunt. Alguns dels tipus d’enemics són particularment resistents i cal aprendre com fer-los front, ja que no hi ha una sola manera de fer-los front; estudiar mínimament l’entorn i la millor manera d’abordar els monstres que hi ha escampats és el més recomanable, ja que precipitar-nos equival molts cops a haver de reiniciar cada seqüència des del punt de control.

Precisament, aquests punts de desat automàtic de partida acostumen a estar allunyats entre ells, cosa que pot causar-nos algun maldecap quan disposem de poques bales i hi ha massa morts vivents al nostre voltant. Per això fugir o passar desapercebut pot estalviar-nos problemes. Convé tenir en compte que hi ha zones a les que no podrem accedir des de bon principi, ens caldrà un determinat equipament –una corda, un ganxo d’escalada, una màscara antigàs o una llanterna, per exemple–, cosa que fa que haguem de revisitar molts racons però alhora permet que el mapejat de l’illa no resulti en cap moment avorrit. A més, hi ha molts passadissos dins coves que estan amagats i que amaguen múltiples objectes o que fan de drecera.

L’acompanyament musical emfasitza adequadament el que passa en pantalla, ajuda a dibuixar una atmosfera de misteri amb tints onírics i destaca els punts àlgids d’acció quan és oportú. Els efectes de so il·lustren amb solvència. Les veus (només en anglès, hi ha subtítols en altres idiomes, entre ells el castellà)‎ no suposen cap prodigi interpretatiu, són l’aspecte mes fluix de l’apartat sonor i n’hi ha alguna que resulta particularment irritant, sobretot en alguna fase difícil que ens tocarà de repetir amb tota probabilitat si no l’executem amb prou perfecció.

Tot i els seus defectes evidents i malgrat que es tracta d’un capítol clarament menor en comparació a la resta d’entregues de la sèrie, Escape Dead Island sorprèn per la seva atractiva estètica cartoon, que integra gràfics de dibuix animat i flashbacks en forma d’escenes cinemàtiques de còmic, i ens manté enganxats amb una història d’intriga i al·lucinosi ben descabdellada en la que els ítems que recollim juguen un important paper narratiu i res no és el que sembla. Una proposta que gràcies a la seva manca de pretensions acaba essent força més entretinguda que sovint no resulten suposats títols AAA, videojocs de pressupost molt major.

“Fatshark se’n surt sense haver de fer cap gran desplegament de mitjans, i tot gràcies a una història ben trenada, que intriga i planteja constantment interrogants, tant sobre els esdeveniments a l’arxipèlag de Banoi com sobre el senderi del protagonista. Potser no cal comprar Escape Dead Island ara mateix, que acaba de sortir, però si baixa de preu és d’aquells jocs que fan passar una prou bona estona i que sorprèn, tot i que tècnicament no sigui res de l’altre món”.

Joan-Albert Ros (Barcelona, 1976), és professor associat de la facultat de Belles Arts de la UB.